Lluís en solitari

Bangkok, 30 d'octubre 2010, vora mitjanit. Pel carrer hi ha paios vestits de gos, noies amb banyes, tios maquillats, vampirs... Tots lletjos però alguns d'ells disfressats. Porto pràcticament dos dies tancat a l'habitació de l'hostal i, deprés de passar-me gairebé tota la tarde llegint he decidit sortir una estona a donar una volta i airejar-me. Que coi, ja que no plou... Després de ben bé deu dies a Bkk m'adono que no només estic cansat d'aquesta ciutat sinó que ademés aquesta ciutat no fa per mi. No fa per mi gens ni mica. Un tio en pijama i un esquelet. Ni fa per mi ni tan sols m'agrada. Tot i això té un magnetisme especial, un magnetisme que'm repèl, que m'atreu i que no entenc. Es curiós, he estat allargant l'estança dia a dia, veeeeh, ja marxaré demà penso, però també he estat fugint d'ella dia rere dia, fugint, fugint en un llibre, amagant-me en una sala de cinema, en el meu Jazz i el meu Blues, Internet o darrere d'un bol d'arròs. Fent temps per acabar el dia sense haver- me atrevit a afrontar-lo i escapant de tota aquesta gent que no aconsegueixo entendre. Que cony foto aquí? Penso mentre veig un grupet de gent fotent-se tibios a birra uns i xuclant en palleta de cubells, amb ves tu a saber que, uns altres en un dels milers de bars-pubs, diga-n'hi com vulguis, que hi ha al voltant de Khao San road, al centre de Bangkok. Que cony foto aquí? Bé, vaig arribar, VAM arribar, a la capital des d'el sud però els monzons han inundat tot el nord de Bkk i fet que les carreteres cap al nord des d'aquí estiguin totes tallades. Es o recular o nadar. O quedarme. Tot i això no se, que cony foto, jo, aquí? Es una ciutat que ho té pràcticament tot; bon menjar, menjar dolent, menjar tu o que't mengin, música en directe, música en no directe, música no música, Ping Pong shows, prostitució, homes, dones, homes-dones, dones-homes i homes ni una cosa ni l'altra, tuk tuks, massatges i finals feliços. Absolutament tot per a que un turista s'ho passi de puta mare. Mentre que a mi el que m'és m'interessa es el bon menjar (la música ja me la poso jo) la majoria de visitants de Bangkok el que sembla buscar es que se la mengin bé. Quin es el meu problema? Per que no em poden atreure o agradar les mateixes coses que al que sembla ser la gran majoria? Per que no ser un puto turista més? Ser un turista normal i estar content dormint tot el dia i aixecar-me directament per anar a comprar, estar envoltat de gent, quanta més gent millor, gent que me la pela però de la que necessito atenció, posar-me guapo, ser guai, sobretot ser guai i posarme a mamar. Podria seguir amb lo de mamar però ho deixarem aquí. Poder em manca? Surtir de festa amb la resta de gent guai, marcar mugrons, o pectorals, cada cual con lo suyo, beure molt i veure poc, beure molt i ser vist, anar de paradeta en paradeta, de bar en bar i fer la ruta de la no-música. Anar de tiradillo però beure'm tot allò que no gasto en dormir o menjar, o que coi, en veure el lloc on he decidit venir de vacances. Per que he d'anar jo a cap puesto s'hi m'hi poden portar? I per que m'hauria d'interesar veure un lloc si no em salta a la cara? O un lloc que no m'hagin vengut? Aquí tot està en venda, però el meu problema més que el no voler comprar res, que no vull, es el que m'ho vulguin vendre. De fet el que jo vull comprar, tot allò que jo vull conèixer com a turista, a mi em sona fatal però ho sóc, es tot allò que no hem vulguin vendre. Vull conèixer llocs que no hagin estat dissenyats per atreure'm, vull conèixer gent que no m'ofereixi res i m'ho doni tot, gent autèntica, gent real que no esperin res de mi ni esperin que jo esperi res d'ella quan hi parlo, si es que hi parlo (tots sabem que la conversa no es el meu fort, però jo vull creure que no es humanament possible ser tan gaupo i alhora tenir facilitat de paraula). Estic fart de ser portat als llocs on se suposa que he d'anar, on van la resta de turistes, i per a que? Per anar de festa, ser encara més guai del que ja era i poder dir que he estat en tots aquests indrets que tant molen i que, com a turista, he de veure. Vengaaa, tots els bagpackers en filereta, com a burros als mateixos puestos. Que es un bagpacker de totes maneres? un mochilero? M'estic acostumant a llegir a la guia (em vaig comprar una guia de Thailandia per a, claro, saber de tots els llocs que em cal veure) de puestos ideals per a bagpackers (un dels quals, per suposat, on estic ara) i veure que pràcticament cap d'ells fa per mi. No, en serio, que es un bagpacker? Pot ser qualsevol capullo que viatgi amb una motxilla, no? Inclús pot ser que hi hagi capullos que viatgin amb dos motxilles. Si viatges amb tres motxilles ets més bagpacker o simplement més capullo? Per què tots el bagpackers, i ara em refereixo unicament als bagpackers que van als llocs per a bagpackers, als bagpackers de Bangkok, per que tots els bagpakers tenen la mateixa pinta? Pinta de me la pela tot menos la pinta que foto, perquè necessito tenir pinta de que me la pela tot. Per què faig tantes preguntes?Per que tots els llocs que se suposen són ideals per a bagpackers son la mateixa merda? Basicament llocs on beure barat i anar de festa. A mi me la bufen la majoria. Que no soc un mochilero jo? Joder!, porto mochila i a capullo no em guanya ningú (Francesco, amic meu, si estàs llegint això si us plau no t'ofenguis, tu i jo sabem que si). Jo el que vull, el que necessito, es veure llocs i viure vivències que recordar, que facin que el viatge valgui la pena, conèixer gent i conèixer costums. Conèixer. Si no aprendre almenys conèixer. No només afegir noms a la llista de llocs on he estat i on hi he fet bàsicament el mateix que hagués pogut fer quedant-me a casa. No ho se companys, companyes, coneguts i per conèixer, a mi em sembla una capullada. Per aquí passa un paio amb una careta de scream. Collons! Fer coses, bussejar, anar d'excursió, dormir a la jungla, dormir a la platja, dormir sol però sobretot dormir acompanyat, no dormir, escalar, fer un curs de cuina, un massatge, algún museu si m'apures, algun concert, fer-te un tatuatge, llogar una bici, anar en moto, pillar un autobús i perdre't... Alguna vegada durant el viatge ho havíem parlat amb el Guille, que més dona si et gastes les peles en algo que valgui la pena i hagis de disfrutar encara que redueixi una mica la durada del viatge, no? Millor el haber-lo aprofitat al màxim fent tot allò que d'altra manera no podries i treure el màxim suc de cada un dels llocs que coneixes (conèixer cada un dels llocs que coneixes, valgui la redundància) que estar en un munt de llocs i de fet no conèixer- ne gairebé cap. Millor haver viatjat durant dos mesos treient-n'hi tot el suc que dos anys havent fet la meitat. Aquí lo més diferent que sembla que la gent tingui interès a veure son dones entafonant-se coses al cony, que bueno, tampoc es algo que es vegui cada dia, algo es algo... a més s'hi foten de tot, i quan dic de tot vull dir de tot... diooooos quina mania! La cosa es que jo no vull, ni penso, tornar a casa amb la sensació de que hauria pogut fer més, i de no haver aprofitat aquesta oportunitat que tant desitjava, i probablement irrepetible, tot el possible. Espero que el Guillem, ara que ja ha tornat a casa i m'ha deixat aquí abandonat el fill de puta, no tingui cap motiu per sentir-se així i estigui, sobretot, orgullós d'haver aprofitat al màxim aquest viatge i aquests dos mesos de la seva vida. Ara ja, el que es aprofitar i el que no, depèn de cadascú...el que vulgui beure, ja sigui per la boca o el cony tot un dia i dormir la mona tot un altre... Bé, tant se val, d'això m'he adonat i en això pensava durant aquesta passejadeta la nit de, ara ja si, el 31 d'octubre a Bangkok. Demà, ja decidit, foto el camp. Total, no tinc disfressa...
Ll

ses illes

Les illes Perenthian ens vam rebre al vespre, amb una aigua cristal·lina i els turistes preparant-se per sopar als restaurants de la platja. Va esser agradable treure'ns les sabates per jeure sobre l'arena amb xancles i torrant-nos al sol. L'illa no era gaire gran, i de fet la vam recorre alguna vegada, pels camins que s'endinsaven dins la jungla i arribaven a platges oblidades. El context ens va encoratjar a iniciar els nostres estudis de submarinisme i, gran sorpresa per nosaltres, amb un instructor català, el Rubí. Poc després vam conèixer el Julian i el Coco, també instructors al mateix centre. Amb ells i amb un alemany que es feia dir Frank vam acabar les tardes, asseguts sobre hamaques, contemplant la posta de sol. Recordem amb especial interès els batuts de mango i de coco, una autentica delícia.
Però aquells dies també es van acabar i ja ens quedava molt poc per creuar a Thailàndia. Ens esperaven uns quants autobusos, taxis i tuk-tuks (transports locals) per arribar a la nostra següent destinació, Koh Lipe. Aquesta es una altra illa a pocs quilometres de la frontera. Koh Lipe es una illa molt turística però quan nosaltres vam arribar a les seves platges, per sort, era temporada baixa. Els monsons estan acabant a la costa oest, on ens trobem nosaltres, i encara no hi ha gaires turistes. Tot i així tots els locals s'afanyaven a reconstruir les barraques i a construir més hotels. Les platges van despertar-nos, altra vegada, l'interès per conèixer el fons marí. I ja ens teniu a ell Lluis i a mi sobre un bot, entomant les ones monsòniques. Jo amb un mareig insuportable, vomitant per la borda mentre un francès sonat cridava que "sota l'aigua em trobaria millor!"
Però tot això ja esta passat, les illes, la gent, el submarinisme, Malàisia...
Ara ens estem en un hostal a Krabi, esperant agafar un bot que ens porti a Railay. Allí la gent s’entreté fent escalada i nosaltres ho provarem, intentant de no fer-nos mal.
Per cert, ja som Advanced Divers, títol que vam aconseguir a Koh Lipe, després de superar aquelles ones monstruoses. Ah, i hem perdut la càmera!

més al nord

La següent parada fou a les Cameron Highlands. Territori situat al centre de Malàisia i que vindria a ser com la Vihela d'aquest país. Turistes d'arreu, també de Malàisia, s'hi apleguen per gaudir del fred, uns dinou graus, per caminar muntanya amunt i muntanya avall i per asseure's al voltant d'una olla d'aigua bullint dins la qual hi aboquen verdures, ous, carn, peix i fideus! no esta gens malament. Però el millor d'aquest lloc no va esser ni el menjar ni el paisatge, totes dues coses espectaculars. Vam conèixer el jardiner de l'hostal on ens estàvem, el SR. "Yassin" (dubto que realment s'escrigui així). Ell ens va invitar a sopar a casa seva i ens va ensenyar la jungla durant la nit; en la mes immensa de les foscors, resguardats per un sostre d'arbres altíssims, vam cel·lebrar l'aniversari d’en Lluís.
Aquí tot sembla moure's i, de fet, tot ho ha de fer si no vol esser engolit per aquesta natura desordenada que ho avarca tot, fins i tot la gent. A les ciutats aquelles maquines que no s’utilitzen o els edificis que no es netegen acaben coberts per matolls i enfiladisses que els acaben cobrint completament. Cap al centre de Malàisia, allunyats de les grans ciutats, aquest principi cobra encara més força. La nostra següent parada fou Thaman Negara, parc natural de referència a Malàisia. Vam allotjar-nos en un hostal dels mes barats, separats del parc per un gran riu d'aigua marronosa i torrencial. Allí vam conèixer el Chris i l'Elly, una parella de l'illa de Man; l'Ash, una noia de Califòrnia i el Christopher, un canadenc que pretenia bussejar a l’aquari de K.L. Els dies al parc van esser perfectes, jugant a cartes amb el riu gegantí de rerefons, sopant i dinant sobre restaurants flotants i caminant per la jungla espectacular i desordenada. Allí els arbres perdran qualsevol sentit de la gravetat, les seves arrels s'aixequen amunt i tornen a baixar fins a les profunditat de la terra realitzant acrobàcies extravagants. Una nit la vam passar allà, amagats en un refugi enmig de la jungla, escoltant com la vida revifava a partir de les dotze de la nit. Però aquells dies es van acabar i, tristos, per la gent que deixàvem endarrere, però encoratjats pel que encara ens esperava vam dirigir-nos al proper destí.

Ja som aquí !

De moment, desprès d'una setmana viatjant, ens hem presentat a Kuala Lumpur, la que menja les 24 hores del dia, i a Georgetown, la que fa olor a encens. Els començaments van esser durs, la ciutat de Kuala Lumpur, caòtica com totes les de l'est, es va mostrar decidida a no deixar-nos marxar. Ens vam allotjar en un petit hostal freqüentat per rates grosses com conills, vam penjar curri i thosai i vam beure "ginger xai". Però el que mes ens crida l’atenció de Kuala Lumpur foren els petits restaurants oberts les 24 hores i amb clients, també, durant tot el dia. Les Torres Petronas, l'edifici mes gran de la ciutat, governen des del cel el caòtic regne que s’estén per sota seu. El següent pas fou una curta visita a les Batu Caves, unes coves amb un santuari budista (d’indret es forca maco però el temple deixa bastant a desitjar), i la búsqueda incansable però desafortunada de la Jungle Lodge. Aquest fou el primer intent per sortir de Kuala Lumpur, desesperats i sense resultats en la nostra recerca vam retornar a l'hostal de les rates.

Al dia següent teníem pensat visitar Penang, una illa del nord-est idíl·lica segons la guia. Kuala Lumpur no ens podia deixar marxar tan fàcilment, l’estació d'autobusos estava tancada i varem haver de viatjar 12 quilometres amb autobús per arribar a la nova estació, fora de la ciutat.

Georgetown, capital de Penang, ens va rebre amb olor a encens i els restaurants tancats. Era el mateix dia en que els xinesos cremaven diners falsos i dolços per apaivagar els dimonis sortits de l'infern. Mentre el sol es ponia la ciutat va cobrar vida, aquí i allà s'obriren menjadors i restaurants. La companyia dels temples de tres religions diferents, el mar i el ferri no ens va semblar suficient i ens hem dirigit fins cap a la platja d’aigües cristal·lines. La veritat es que l'aigua es bastant marro i la platja petita... hem llençat la guia i ens n’hem procurat una altra millor i en angles.

Ara ens estem en un petit hostal regentat per una família xinesa i acompanyats d'una gata cega, dema visitaren el parc natural de la zona i, d'aqui a dos dies, marxarem de la costa oest per visitar el centre i l'est de Malàisia. Esperant que el futur ens depari bones vistes i millors sensacions, ens recordem de tots els nostres i us saludem des de l'altra punta de mon.

Lluis i Guillem

Aquest blog té com a objectiu donar a conèixer les nostres peripècies per Àsia. El dia 3 de setembre hem de viatjar fins a Kuala Lumpur, capital de Malàsia, lloc d’inici de la nostra aventura. Desprès continuarem endavant visitant tot el sud-est asiàtic, creuant Myanmar i l’India per arribar fins al centre d’Àsia i acabar el nostre llarg periple a Turquia. La nostra intenció és conèixer i impregnar-nos d’altres modes de vida i maneres pensar, tastar nous menjars, conèixer altra gent com nosaltres i les persones que viuen en aquells llocs...

Mitjançant les línies que puguem anar escrivint ens comunicarem amb tots aquells que ens segueixin. Gràcies amics per no oblidar-vos de nosaltres! Compartirem les nostres observacions, pensaments, preocupacions... amb tothom que ho vulgui llegir. Alhora podreu comunicar-vos amb nosaltres i preguntar tot allò que vulgueu saber dels llocs que visitem. De d’aquí una salutació a tots els companys i companyes de Lleida, França, Finlàndia i a aquells que s’estan a Anglaterra començant una nova vida.