ses illes

Les illes Perenthian ens vam rebre al vespre, amb una aigua cristal·lina i els turistes preparant-se per sopar als restaurants de la platja. Va esser agradable treure'ns les sabates per jeure sobre l'arena amb xancles i torrant-nos al sol. L'illa no era gaire gran, i de fet la vam recorre alguna vegada, pels camins que s'endinsaven dins la jungla i arribaven a platges oblidades. El context ens va encoratjar a iniciar els nostres estudis de submarinisme i, gran sorpresa per nosaltres, amb un instructor català, el Rubí. Poc després vam conèixer el Julian i el Coco, també instructors al mateix centre. Amb ells i amb un alemany que es feia dir Frank vam acabar les tardes, asseguts sobre hamaques, contemplant la posta de sol. Recordem amb especial interès els batuts de mango i de coco, una autentica delícia.
Però aquells dies també es van acabar i ja ens quedava molt poc per creuar a Thailàndia. Ens esperaven uns quants autobusos, taxis i tuk-tuks (transports locals) per arribar a la nostra següent destinació, Koh Lipe. Aquesta es una altra illa a pocs quilometres de la frontera. Koh Lipe es una illa molt turística però quan nosaltres vam arribar a les seves platges, per sort, era temporada baixa. Els monsons estan acabant a la costa oest, on ens trobem nosaltres, i encara no hi ha gaires turistes. Tot i així tots els locals s'afanyaven a reconstruir les barraques i a construir més hotels. Les platges van despertar-nos, altra vegada, l'interès per conèixer el fons marí. I ja ens teniu a ell Lluis i a mi sobre un bot, entomant les ones monsòniques. Jo amb un mareig insuportable, vomitant per la borda mentre un francès sonat cridava que "sota l'aigua em trobaria millor!"
Però tot això ja esta passat, les illes, la gent, el submarinisme, Malàisia...
Ara ens estem en un hostal a Krabi, esperant agafar un bot que ens porti a Railay. Allí la gent s’entreté fent escalada i nosaltres ho provarem, intentant de no fer-nos mal.
Per cert, ja som Advanced Divers, títol que vam aconseguir a Koh Lipe, després de superar aquelles ones monstruoses. Ah, i hem perdut la càmera!

més al nord

La següent parada fou a les Cameron Highlands. Territori situat al centre de Malàisia i que vindria a ser com la Vihela d'aquest país. Turistes d'arreu, també de Malàisia, s'hi apleguen per gaudir del fred, uns dinou graus, per caminar muntanya amunt i muntanya avall i per asseure's al voltant d'una olla d'aigua bullint dins la qual hi aboquen verdures, ous, carn, peix i fideus! no esta gens malament. Però el millor d'aquest lloc no va esser ni el menjar ni el paisatge, totes dues coses espectaculars. Vam conèixer el jardiner de l'hostal on ens estàvem, el SR. "Yassin" (dubto que realment s'escrigui així). Ell ens va invitar a sopar a casa seva i ens va ensenyar la jungla durant la nit; en la mes immensa de les foscors, resguardats per un sostre d'arbres altíssims, vam cel·lebrar l'aniversari d’en Lluís.
Aquí tot sembla moure's i, de fet, tot ho ha de fer si no vol esser engolit per aquesta natura desordenada que ho avarca tot, fins i tot la gent. A les ciutats aquelles maquines que no s’utilitzen o els edificis que no es netegen acaben coberts per matolls i enfiladisses que els acaben cobrint completament. Cap al centre de Malàisia, allunyats de les grans ciutats, aquest principi cobra encara més força. La nostra següent parada fou Thaman Negara, parc natural de referència a Malàisia. Vam allotjar-nos en un hostal dels mes barats, separats del parc per un gran riu d'aigua marronosa i torrencial. Allí vam conèixer el Chris i l'Elly, una parella de l'illa de Man; l'Ash, una noia de Califòrnia i el Christopher, un canadenc que pretenia bussejar a l’aquari de K.L. Els dies al parc van esser perfectes, jugant a cartes amb el riu gegantí de rerefons, sopant i dinant sobre restaurants flotants i caminant per la jungla espectacular i desordenada. Allí els arbres perdran qualsevol sentit de la gravetat, les seves arrels s'aixequen amunt i tornen a baixar fins a les profunditat de la terra realitzant acrobàcies extravagants. Una nit la vam passar allà, amagats en un refugi enmig de la jungla, escoltant com la vida revifava a partir de les dotze de la nit. Però aquells dies es van acabar i, tristos, per la gent que deixàvem endarrere, però encoratjats pel que encara ens esperava vam dirigir-nos al proper destí.